M’hi ha fet pensar el Mobile World Congress i també un visitant fill de son pare que l’ha vingut a inaugurar: des de fa uns quants anys –com a mínim quatre–, quan entres a Barcelona per la Fira, pots veure una gran tanca publicitària d’aquestes en alçada que deu costar calé llarg. L’anunci mostra el nom comercial del venedor i, a sota, la descripció del producte: ‘Noies de companyia’. Una cosa que no us sé dir –ja em perdonareu, són dies convulsos– és si en aquest Mobile també ha passat com en edicions anteriors que, mentre durava la fira, l’organització el feia retirar per no fer-se ‘mala imatge’. S’entén que, després de la fira, ja pot tornar a fer ‘mala imatge’, però ja serà a algú altre.
Això, pel que fa a l’antigament anomenat primer món. Anem ara a una notícia de l’altre extrem, com és l’escàndol que va destapar The Times sobre el personal d’una ONG britànica que el 2010 va contractar prostitutes per fer orgies durant una missió humanitària a Haití. Estirant el fil s’han anat sabent més casos semblants de més ONG, alguns que impliquen l’abús de menors. En relació amb aquest drama, l’altre dia sentia al Versió Rac1 una entrevista a l’antropòleg Gustau Nerin, autor d’un llibre del 2011 molt crític amb les ONG i que, entre moltes més qüestions, tractava aquesta de passada. No ens hi entretindrem: l’antropòleg, amb el seu estil provocador, va dir que no veia on era ‘l’escàndol’ de la notícia, que els cooperants de les ONG no són ‘sants’ com els hem volgut veure, que només són treballadors d’una empresa com tantes n’hi ha que envien personal durant un temps, de vegades anys, a països on hi ha molta prostitució. Com volent dir que la vida és així, no me l’he inventada jo. El relat és cru, però l’entomarem amb la mateixa fredor.
Tenim que hi ha molts hòmens que viatgen lluny de les seues famílies. Que allà lluny es troben la prostitució a l’abast. I que l’ocasió fa el lladre, com diu la saviesa popular. Tornem a la ‘ocasió’ d’una fira al món desenvolupat. Expliquen els ‘professionals del sector’ [de la prostitució] que les dates del MWC, juntament amb les del Construmat, són els ‘dies de més demanda’ [de dones] de l’any. Perquè parlar que són els dies que hi ha més senyors amb corbata calents com micos pels carrers de Barcelona podria resultar ofensiu per als senyors amb corbata que van calents com micos pels carrers de Barcelona. Quedem-nos, doncs, amb el vocabulari oficial: pel que fa a la ‘demanda’, esdeveniments com el MWC i el Construmat serien per a la compra-venda de sexe com el Sant Jordi pel que fa a la compra-venda de llibres. La festa major del putiferi, vaja.
Per una banda, tenim puters de fires i congressos que es poden permetre de llogar els cossos que ofereixen anuncis com els que dèiem al començament. I per una altra tenim intermediaris que, amb els ingressos dels cossos que ofereixen, es poden permetre de tenir un anunci permanent en una de les principals entrades de Barcelona des de l’aeroport. És una roda pensada per a puters que arriben a la ciutat amb l’hotel i les dietes pagats per l’empresa i que, quan veuen l’anunci des del taxi, se’ls encén la bombeta, ai, la bragueta: ‘què faràs aquesta nit, tot sol, tan lluny de casa?’ Al cap i a la fi, la publicitat, la hi presenten tan ‘normal’ com una de cotxes o de matalassos. Al cap i a la fi, el reclam figura a l’entrada d’una ciutat europea, cosmopolita i governada per un consistori feminista. El puter que paga 190 euros per una dona, o 250, i fins a 1.000 (tarifes del 2015 que trobo a El Periódico) deu tornar a la llar amb la consciència més tranquil·la: fins i tot pot haver llegit als diaris, com servidora, que les noies de 18 a 25 ‘de temporada’, no professionals, es lloguen per hores per pagar-se una part dels estudis, així que, a sobre, haurà pogut contribuir a una bona causa. A casa segur que n’estaran orgullosos, d’ell. I si té fills, o filles, els podrà donar exemple per quan s’hi trobin ells.
No com altres. No com els puters malànimes que s’aprofiten de la misèria de dones, i nenes, i nens, i trans, i etcètera, en països en vies de desenvolupament. Tots coneixem algú que ha tornat de viatge en algun país ‘pobre’ que explica que el bitllet és car, sí, però quan hi arribes, tot va rebentat de preu. Dines i sopes per un euro. Amb els cossos deu passar igual, que van rebentats de preu, l’únic que no s’explica tan alegrement a taula, amb la canalla i la mare al costat. Els puters saben amb qui poden fer el gallet, d’aquestes gangues, i és amb els seus semblants. Per un euro, per deu, per quinze, tens tal i tal. El paradís, tu. Però ei: que ho necessiten per a menjar, eh? Si no fos per això, es moririen de gana. Gràcies a la misèria, doncs, no hi ha puter que no pugui trobar un preu ajustat a les seues ‘necessitats’.
Entre el puter que lloga una dona per deu euros i el que la lloga per 1.000, hi ha qui disculpa el segon perquè les noies ‘almenys’ s’han fet pagar. Seria com dir que el preu li paga la pena, en el sentit literal del terme. Però al final, ja que parlem d’oferta i de demanda, és com amb els lloguers de Barcelona, que són cars o barats segons qui els hagi de pagar: vull dir amb això que aquests 190, 250, 1.000 euros que a una dona d’aquí li poden semblar tants, sempre hi haurà un home al món per al qual no seran res, només xavalla. És el problema de posar preu a un cos, que sempre serà barat per a algú, a Haití o a Barcelona. Tan barat que, a la fira del món desenvolupat que ens ocupa, els intermediaris de la prostitució ‘de luxe’ recomanen als puters que facin la reserva amb antelació, perquè no donen l’abast. ‘Me les prenen de les mans’, podrien dir, i també seria literal.